Història de Borriol
El terme de Borriol es localitza a la comarca de la Plana Alta i presenta una superfície quasi rectangular de 62,07 quilòmetres quadrats. Flanquejat per les muntanyes del Desert de les Palmes a l’est i la Serra de les Conteses a l’oest, pren la forma d’una vall que segueix el cabal del riu Borriol, comunicant la plana litoral amb les terres de l’interior. Es tracta d’un terreny predominantment muntanyenc, però també amb zones aptes per al cultiu i la ramaderia, sobretot la vall del riu.
A banda de la diversitat de recursos naturals que ofereix, el corredor de Borriol presenta un elevat valor estratègic, ja que constitueix la principal via de comunicació de la costa cap a l’interior. Açò explica que aquesta zona haja estat escollida per les diferents comunitats humanes al llarg de la història, tal i com ho demostren els nombrosos jaciments arqueològics disseminats per tot el terme.
Si bé al terme hi ha indicis aïllats de poblament anterior, les primeres evidències ressenyables corresponen al període Epipaleolític/Mesolític (fa entre 10.000 i 7.500 anys). Aquestes comunitats vivien d’allò que els oferia la natura, és a dir, de la caça, la pesca i la recol·lecció. Eren nòmades i es desplaçaven sovint cercant menjar, refugi o matèries primeres.
A les nostres comarques, l’inici de la producció d’aliments, és a dir, l’agricultura i la ramaderia, es produeix aproximadament fa 7.000 anys. Aquest nou mode de vida va produir una sedentarització dels grups humans i l’aparició de poblats situats en zones planes. Recents investigacions han identificat enterraments humans corresponents al final del període neolític a la coveta de la Font de Codina.
Fa uns 5.000 anys, al període Eneolític o Edat del Coure, s’inicia a Borriol una ocupació més estable del territori, documentat-se materials d’aquesta cronologia en jaciments com el Castellet de les Ermites o el Tossal de l’Assut.
El bronze, descobert al pròxim Orient fa uns 6000 anys, no va generalitzar la seua presència a la Península Ibèrica fins fa uns 4000 anys. A partir d’aquest moment comença un període caracteritzat per una organització social més complexa, amb un creixement dels conflictes entre els diferents grups humans, per això els poblats se situen a zones elevades i es construeixen muralles per defensar-se, com és el cas del Molinàs.
A començaments de l’Edat del Ferro (o Ferro Antic) arribaran a la Península Ibèrica pobles colonitzadors, com els fenicis. A través d’aquests contactes s’introduiran innovacions de gran importància com són el torn d’alfarer, la metal·lúrgia del ferro o l’ús de moneda als intercanvis comercials entre molts d’altres. Tots aquests canvis donaran lloc a l’aparició de la cultura Ibèrica a mitjans del segle VI abans de la nostra era. Els poblats ibèrics solien situar-se en zones elevades i defensar-se amb muralles, com és el cas del Tossal de l’Assut, les Forques i el Monegro.
Amb la romanització es va establir un nou patró d’assentament en pla, les villae, tractant-se d’un model d’ocupació rural del territori. Aquestes podien ser desde luxoses mansions fins a llocs d’explotació agrícola i ramadera. Un clar exemple és la vil·la romana del Palmar on s’han trobat elements propis d’un lloc de certa importància.
L’entrada dels pobles germànics a la peninsula durant el segle V crearà un clima d’inseguretat que portarà a la població a tornar a ocupar assentaments en altura. Açò s’observa a Borriol tant a l’assentament de Monegro com al Tossal de l’Assut, on han aparegut materials que indiquen la re-ocupació dels poblats en aquests segles.
Al segle VIII la Península Ibèrica i per extensió el terme de Borriol, és conquerit per les tropes islàmiques, domini que es mantindrà fins al segle XIII. D’aquest període data la construcció del Castell, i als peus d’aquest, el nucli originari del poble de Borriol. A més, l’hàbitat islàmic al terme de Borriol es complementaria amb les alqueries, localitzades al pla on es troben les terres més fèrtils i aptes per al cultiu. En aquest sentit; caldria mencionar els jaciments de Benifaiet, les Costes, el Basero i les Ermites; entre d’altres.
L’ocupació islàmica es perllongarà fins l’any 1.233, quan Jaume I conquesta Borriana. Poc després, possiblement a través d’un pacte de rendició, el Castell de Borriol passa a mans cristianes. El Palau passa a ser la residència del senyor feudal; el Castell es reforma, el poblament s’escampa i es forma la Moreria, barri reservat a la població musulmana. Al llarg de tres segles i mig van conviure les dues comunitats fins l’any 1609, quan Felip III va decretar l’expulsió de tots moriscos del regne, que tindria greus conseqüències econòmiques i demogràfiques per la vila de Borriol.
Després d’un segle XVII de crisi i despoblament s’inicia a Borriol una etapa expansiva que va arribar fins a 1910. Els carrers es van escampar més enllà de les muralles medievals i la nova església de Sant Bartomeu es va haver d’ampliar amb la capella de la comunió i es va aixecar una nova casa de la vila.
Al Vuitcents les transformacions socials, polítiques i urbanístiques encara van ser majors: els avenços tècnics van portar l’aparició de nous oficis, les reivindicacions antifeudals acabaren amb les prerrogatives del senyor baró i a finals del segle es va portar l’aigua a la font i es va construir el nou cementeri.
El creixement dels segles XVIII i XIX va portar a arrabassar quasi tots els carrascars i pinars que quedaven per les muntanyes però, a causa de l’expansió demogràfica, es va trencar l’equilibri entre necessitats i recursos.
L’economia de la societat tradicional borriolenca es fonamentava en l’agricultura, però les condicions naturals del terme eren poc favorables (terra pobra, forts pendents, escassa i irregular pluviositat, poca aigua per regar, etc). Els borriolencs, al llarg de diverses generacions, van haver de fer front a aquestes adversitats, guanyant terreny a les muntanyes, abancalant-les i fent-les productives.
Però les primeres dècades del segle XX, igual que per tot l’interior Castellonenc, el model econòmic fonamentat en l’agricultura tradicional de secà va entrar en crisi, repercutint directament en l’abandó del medi rural.