La garrofera
Ara cantem amb veu sincera,
plena de fe, la garrofera,
aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp,
espècie tota proletària,
titllada a voltes d’ordinària,
que ocupa el lloc humil d’un pària
dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp.
CANT DE LA GARROFERA
Francesc Almela i Vives
(Vinaròs, 1903-València, 1967)
La garrofera és un arbre perenne present a tot el litoral mediterrani, que oscil·la entre 5 i 7 metres d’alçada, de tronc irregular i gruix, i amb branques llargues. El seu fruit és la garrofa, de color marró o negre, i les llavors que conté es diuen garrofins. Viu en terrenys àrids i assolellats, i és un ferm aliat contra la desertificació. En l’actualitat està clarament en recessió i s’han abandonat quasi en la seua totalitat.
Sense cap dubte, és un dels aliments de la cuina mediterrània ancestral, i la podem trobar arreu dels països de la ribera de la Mare Nostrum, des de Xipre, Egipte, Síria i Turquia fins al Magrib, Itàlia i les illes mediterrànies. Les zones productores de garrofa presenten climes amb temperatures temperades i estius secs. Al voltant del 40% de la producció mundial se situa a l’Estat espanyol, a Itàlia al voltant del 15%, a Portugal el 10%, a Xipre el 7%, al Marroc el 5%, entre d’altres. El territori valencià representa aproximadament el 50% de la producció estatal espanyola i una quarta part (25%) de la producció mundial.
Al llarg de la història ha estat emprada per elaborar diversos productes alimentaris, com sucedanis de xocolate i sorbets, encara que majoritàriament ha servit per alimentar a les cavalleries i altres animals domèstics. En l’actualitat ha revifat l’ús i la venda de la farina de xocolate a les tendes de dietètica, perquè es tracta d’un aliment que no conté cafeïna ni estimulants, i a més és baixa en calories. A Borriol, darrerament s’ha popularitzat la confecció de dolços, pastissos i coques emprant la farina de garrofa com a producte autòcton que cal reivindicar.
El garrofí té un pes prou uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascun, motiu pel qual s’usava en l’antiguitat per a pesar joies, d’ací el seu nom en grec (Keration), d’on prové el mot quirat, que encara s’utlitza actualment en joieria.
Un altre aliment relacionat amb aquest tipus d’arbre és el bolet de garrofera (Laetiporus sulphureus), també conegut com bolo, que sol eixir cap als mesos de setembre i octubre i és molt apreciat en la cuina borriolenca.
| RECEPTA DE BOLET DE GARROFERA AMB ALLS I TOMATA
Una de les receptes més clàssiques per degustar el bolet de garrofera és cuinar-lo amb allets i tomateta:
1.-Trossegem el bolet en làmines allargades.
2.-Afegim oli en una paella i sofregim uns quants alls en trossets xicotets a foc lent durant pocs minuts per tal que l’oli agafe el gust de l’all fins que aquests vagen daurant-se lleugerament.
3.-Afegim els trossos del bolet de garrofera juntament al sofregit d’all i remenem bé durant 5 minuts per tal que es vagen barrejant els sabors.
4.-Seguidament, afegirem la tomata triturada i deixarem que se sofregisca tot a foc mitjà durant 10 minuts.
5.-Servirem el bolet en un plat per degustar una de les receptes més genuïnes de Borriol.
|
Els segles d’or de la garrofera a Borriol (1700-1900)
La garrofera ha format part del model agrari mediterrani tradicional fins ben entrat el segle XX i constituïa un element clau en l’engranatge del funcionament d’aquest model. La importància d’aquest cultiu al llarg dels segles XVIII, XIX i les dècades posteriors es degué a que facilitava l’aliment necessari per als animals de tir i de labor, per als matxos de les tragineries i dels llauradors. Bernardo Mundina, quan parla del caràcter dels borriolencs apunta referències a la importància dels traginers, que “son trabajadores y entendidos en las faenas del campo, se dedican la mayor parte a la agricultura y arrieria”.
La garrofera va gaudir d’un segle de vertadera eclosió i a Borriol es pot parlar, exceptuant finques de vinyes i oliveres, que era el monocultiu preponderant de les seues muntanyes i bancals, especialment a partides com l’Arenal, les Mallades, les Ermites, la Coma, Raca, Purri, la Serra del Portell, el Monegro, Benifaet, Codina, Cominells, etc.
Cavanilles, així ho apunta: “A medida que nos apartamos de la Pobla disminuye la altura de los montes; pero el horizonte queda siempre limitado, y la vista se fatiga con la monotonía de cerros casi siempre incultos hasta las inmediaciones del valle de Borriol, que se extiende entre dos series de cerros. Empiezan los algarrobos, como que se entra en un país cuya riqueza principal consiste en este fruto”
La producció local de garrofa, en un principi abastia el mercat local, però la gran roturació de terrenys va fer que l’excedent del producte es puguera comercialitzar, i de fet allò sobrant s’exportava per mar a Catalunya i Andalusia, al temps que comencen a proliferar els traginers, sobretot a nivell local, que recorreran els pobles d’Espanya. Tanmateix, la demanda era alta en tant en quant assistim a la substitució del bou pel cavall, l’haca i l’ase com a bèsties de tir i a les noves necessitats del transport.
Cavanilles parla d’una producció que oscil·la al voltant de les 200.000 arroves, d’ací la referència que fa al voltant del “infinito” número de garroferes. Aquesta podria ser més important si es treballaren millor algunes finques: “Es infinito el número de algarrobos que se crian en este término: su multitud y el verde obscuro de sus hojas hace negrear las llanuras, las cuestas y los montes; pero no hay árbol donde no se note el descuido, poca limpieza y gran falta de machos. Si por casualidad se conservó alguno de estos en uno ú otro parage, allí el fruto es mas grueso y largo, y mucho mas abundante. Si se cuidasen estos árboles como corresponde, darían doblado fruto con el mismo cultivo; no obstante se cogen en el término de Borriol 200.000 arrobas”.
Garroferes a la partida del Rabosero
Fou tanta la importància del cultiu de la garrofera a Borriol que, aquesta emprempta es va deixar veure en l’adaptació arquitectònica dels habitatges dels nous ravals que, al ser cada vegada més espaiosos, acolliren cambres destinades a botigues de garrofes, una espècie de gran rebost per tal de garantir l’engranatge de la força de tir, que en molts casos comparteix edifici amb la família. Així, carrers de l’eixamplament d’extramurs, com el Raval i el carrer Fondo, entre altres, han conservat fins l’actualitat, aquests vestigis arquitectònics de l’època d’apogeu de la garrofa a Borriol.